PIRRIS, TEJES I TACONS...*

Aquest article va dedicat a totes aquelles falleres que fan l’esforç (si es por dir així) de vestir-se dia rere dia durant la setmana fallera.

En aquest article vaig a intentar que fem tots un poc la vista enrere, més concretament a la setmana de falles que ara fa un mes que va finalitzar. Un mes ja!!!! I pareix que siga ahir, veritat?? El temps, que ens juga males passades, i corre massa apresa...


De segur que totes les fallerotes de l’Avinguda (i, per extensió, totes les falleres d’altres comissions que li peguen alguna ullada a aquest blog) saben del que parle quan dic: Sona el despertador (o, en el meu cas i de segur que en el cas de moltes altres, ve la teua mare a l’habitació), et despertes, intentes assimilar que comença un nou dia ,que has de començar a ser persona,… I que ve seguidament??!! Doncs si, els pirris!! I penses: “Puffff, els pirris”. Com sabeu sóc una fallera a la que li agrada eixir a tot, però que ho passa francament mal en aquest petit moment del dia. Una vegada els pirris fets, no em molesten, però el momentet ixe d’haver de tenir el cap agaxat, sense poder moure’l molt, estar en el “Ai!!” per si de cas el ganxet que intenten posar-te te’l claven un poc en el cervell, el “moment laca” on tot és escoltar un “Ssssssssss” mentre notes com la teua pell s’aborrona i que sembla que mai va acabar, i, com no!, també el “moment teja” on et diuen “Fes força cap amunt” i unes mans alienes a les teues comencen a fer pressió en direcció contrària, etc. Però… i el respir que dones i la tranquil•litat amb la que et quedes quan tots aquests moments han acabat?? Aleshores és on comences a gaudir realment del dia faller que t’espera.


Acabat el “patiment”, ve altra fase prou important. Et mires a l’espill, ja que abans de fer-te els pirris no t’ha donat temps. I et dius: “Caram xavala, quin careto!!”. La cosa sembla tenir fàcil solució: obris els armariets del teu bany (si és que el dia anterior no t’ho havies deixat tot pel mig, com sol dir ma mare) i comences a traure que si maquillatge, “tapa-ojeres” (súper important), ombres d’ulls, pinzells, … A mesura que els minuts passen, vas semblant una altra i el teu aspecte va millorant notablement. On arriba el punt final on exclames: “Xe, açò ja és altra cosa!!”. Ai fallerotes, que seria de nosaltres sense tots aquests potingues??


I ara, el moment delicat. El moment en el que comences a posar-te capes de roba com si no estigueres be del cap. Una de les primeres coses que et poses són les calces de fallera, perquè si no a veure qui és la xula que se les fica després de tots els corfolls… Després de les calces, i tot i que aquest pas és eliminat per moltes falleres, els pololos. Fins el moment, tot molt bé, però ara ve allò: el cancan!! Acabes de posar-te’l i sembles la tauleta amb el braseret que gasten les nostres àvies per no passar fred durant l’hivern; fet que intentes dissimular posant-te ràpidament la salla. Els dos passos següents poden tenir diferent ordre. M’explique: si has decidit vestir-te amb el vestit de fallera, primer hauràs de col•locar-te el cos i després el faldar; però si, per contra, la teua elecció s’ha decantat pel vestit del segle XVIII, aquest ordre de col•locació haurà de ser a la inversa. En ambdós casos, les sensacions són les mateixes. Mentre et poses el cos notes una frescoreta que et fa sentir com el “moment laca” anomenat anteriorment: la teua pell es va transformant-se fins prendre el mateix aspecte que la d’una gallina de corral. I què dir dels segons durant els que et posen el faldar? Te’l tiren per damunt, mentre tu fas esforços per traure el cap i els braços per l’obertura de la cintura, al mateix temps que vas en tot del compte del món per a que la teja no es quede enganxada, evitant així que es torne a repetir el “moment teja”.


I et dius: “Ale, ja estic guapa!!”. Però no!! Gires el cap i ahí estan les dos bessones esperant-te, mirant-te amb tacons desafiants i dient-te: “Va bonica, clava els peuets ací dins”; cosa a la que contestes: “Mira-les que graciosetes les dos!!”. Ací també s’ha de diferenciar entre dos tipus de calçat. Per una banda, les típiques sabatetes de tacó: si és el primer dia no passa res. Però quan arriba el tercer, que els teus peus no saps si són realment peus o botifarretes, és on arriba el problema: tot és empènyer, i ells no volen entrar… Per evitar açò, estan les sabates de la minyona. Sincerament, molt més còmodes amb les seues vetetes, que de vegades te les apretes tant per a que no s’afluixen que fan que la sang no puga fluir amb normalitat. Serà eixa la raó per la que fem tants milions de tonteries durant les cercaviles? Pot ser…


El que queda, i com és sol dir, ja és “pan comido”. La banda, que jo crec que és el complement que ens posem més agust. Les arracades (o pendientes), que a mi tampoc em fan massa gràcia: quan te’ls poses, et molesten un poc els pirris del costat perquè de vegades no encertes en el forat, i quan els dus et resulten incòmodes perquè s’enganxen en els pelets dels pirris i pesen un poc. El broxe, candidat número 1 a perdre’s durant les cercaviles. El collar, que quan et despistes es posa del revés. La polsera, que sempre porta uns menejons pel braç…

Les fases següent, per a que explicar-les? Tots les coneguen massa, i seria repetir sobre alguna cosa que ja coneguem. Però bàsicament es podria resumir en un sol verb: GAUDIR.

Amb tot açò pretenia traure la part còmica del procés de vestimenta d’una fallera. Espere que aquest article haja arrancat algun que altre somriure de les boques de la gent que l’haja llegit, igual que el somriure que em fan taure tots aquells xics que diuen “Pufff, vestir-me de faller, quina gossera: les sabates i la faixa són súper incòmodes!!”. Si és que hi ha d’alguns més delicats…

*Article escrit per Edith.